Capítol 1: Reis

Avui és un dia plujós, només tronetga i llampega, és normal per aquesta època.
Estic a la cuina, preparant l'esmorzar i de sobte sent un renou que retomb els fonaments de casa meva. És els meus fills que es barallen, com sempre, ja estic cansat de que es peguin, per això els deix fer.

Mentrestant, la meva dona encara és a dalt, dormint. Avui vespre ens hem barallat, perquè ella volia que li comprés una joia, i li he dit que com volia que li comprés una joia si els doblers no ens arriben a final de mes. Ella m'ha argumentat que la seva millor amiga -una poma rica- el seu al·lot li ha comprat una i que ella per això també en vol una. Res, com diu aquella frase feta castellana "Culo veo, culo quiero". De cada veda m'penedeix d'haver-me casat amb ella, però quan un és jove no pensa amb el cap pensa amb la polla.

Me'n vaig a treballar, allà m'esperen 23 alumnes que no tenen ni educació, que pareixen que són subnormals, ja que cada dia em puc esperar cada cosa d'ells. Un dia anava pel passadís i un d'ells em va fer la traveta i després els seus amics em varen començar a pintar la cara i després a donar-me puntades de peu a la panxa, a la cara, als ous, bé a totes les parts del cos. Fins que el director va veure aquella escena dantesca i els va dispersar i em va dir que els faltava ma forta, però jo com bon inútil que sóc, en sóc incapaç. Després d'això em va tocar altres coses, però no tant greu com aquesta.

Surto de l'aula -per ara viu i sense haver rebut alguna amenaça, ni pallissa- per tornar a repetir la mateixa lliçó, per això, perquè la gent no em vegi tant desanimat, entr al bany dels professors i allà me fic unes ralles de cocaïna, per passar una estona agradable. L'efecte de la coca em fa passar el temps més aviat però quan s'acaba torn a ser el mateix tio de sempre, un tio deprimit, poc xerrador, i amb la mateixa cara sense sentiments. Cada dia em deman el perquè em vaig fer professor i la resposta no és molt mala de contestar, perquè els meus pares m'obligaren perquè pensaven que el periodisme no tenia futur. Si no fos perquè el meu germà és conseller al govern, ara no estaria en aquest lloc -de merda-, els meus pares estan més orgullosos del meu germà que de jo. Ell sempre ha estat l'ull dret de ma mare i de mon pare, de tota la vida. Un dia quan tenia set anys i era el dia de reis, el meu germà tenia vuit i aquell dia havia demanat que li regalessin un escarestric, mentrestant jo havia demanat un còmic de "Flecha Verde" que estava al mostrador de la llibreria del poble. Idò al meu germà podia tenir el seu escalestric però jo em vaig haver d'aguntar amb un clauer, per què? Encara no ho sé i ni ho vull saber. Però amb fets com aquest, les coses es demostren.

Acab la jornada, la meva dona i els meus fills són a cals padrins, per això jo me'n vaig a dinar d'un entrepà a un mirador que hi ha a la carretera del poble, allà és l'únic lloc a on ningú em molesta i puc estar incomunicat, ja que no hi ha cobertura. Veig com els sons del poble pugen cap al mirador, aquest lloc pareix un lloc a on el temps s'hagi aturat, ja que ningú se'n vol fer càrreg i per això entre els joves és conegut com a Son Infant ja que allà la gent va a follar i moltes vegades, com a conseqüència, les al·lotes tenen petites sorpreses no desitjades. Ara mateix tenc una al·lota a la meva tutoria que hi està i tots sabem el perquè.

Ja és el vespre, la meva dona no em parla, encara està enfadada perquè no li he volgut comprar la joia. Els meus fills es tornen a barallar i no en faig cas i jo enmig d'aquell infern, pareix que el karma, Déu o qui sigui no m'ha volgut dotar amb la felicitat.

El temps és or...

El temps és or...i sobretot també a la televisió.
Dic això per una cosa que avui m'ha xocat molt.
Com molts sabeu ara mateix hi ha un incendi a Sa Duaia, una finca pública del Govern de les Illes Balears, que va ser comprada amb una taxa que Jaume Matas va derogar perquè anava en contra dels interessos dels hotelers de les Illes Balears. Aquesta taxa consistia en que cada turista quan arribava a les illes havia de pagar un euro per mantenir els recursos naturals, i tot el que estava relacionat amb medi ambient. Dons es va comprar amb l'ecotaxa les finques d'Aubarca, Es Verger i també Sa Duaia al terme municipal d'Artà.
Quan Matas va tornar al poder, l'any 2003, va treure un decret al qual desprotegia Sa Duaia, entre altres zones, com Son Bosc a Muro, a on ara s'hi ha intentat fer un cap de golf. I aquí comença un calvari en protecció d'espais naturals en retallades en les partides pertinents.
Però la cosa que vull dir no és això, l'anterior només era una introducció.

Avui he vist les notícies d'IB3, bàsicament perquè és el canal públic de la comunitat autònoma, i allà han encetat els informatius amb la notícia de l'incendi, com és bàsic. Han fet una crònica de l'esdeveniment, han demanat opinions a diferents persones, fins hi tot han contat que les cendres havien arribat a tota la comarca del Llevant -a això jo ho puc corroborar-  i que l'incendi es veia des de Ciutadella. Però el que trobam a faltar és veure a en Bauzá & co. posant a damunt un mapa i mostrant un interès -fingit- per l'incendi

Però el que també volia veure era com tractaven la notícia els mitjans nacionals, bàsicament dos, el de la cadena pública de l'estat (TVE) i el del canal més vist a l'estat (Antena 3).
A TVE no han informat de la notícia per Twitter fins a les vuit del matí, quan l'incendi havia començat a les 22h, se veu que per ells és més important que comencin les obres del canal de Panamà. I a més al Telediario 2, la notícia ha estat la darrera en el sumari no-esportiu.
En canvi a Antena 3 la notícia de l'incendi ha obert l'informatiu.

Pel que fa al tractament, a Antena 3 han emès un vídeo amb la veu de la presentadora, han fet un directe i després un vídeo locutat.
Però a TVE només han fet un vídeo amb la veu de la presentadora i un directe.
En total el temps els qui han invertit més temps han estat els informatius d'Antena 3.

Això demostra que la cadena pública estatal tracta a la actualitat de les illes amb despreci -tal com podem veure amb l'home del temps quan en lloc de dir Mallorca va dir "la isla de Palma"-, en canvi a Antena 3 demostra que l'incendi ha de ser notícia que no ha d'estar amagat perquè hi ha problemes amb Gibraltar, problemes que el govern espanyol va provocant.

Segons el tractament que li vulguin donar una notícia o una altre demostra l'interès que pot provocar una notícia o no. Per això el temps és or i sobre tot a la televisió.

Diàleg que tingueren Núria Riera (Consellera d'Administracions públiques) i José Ramón Bauzá
N.R.: -Bauzi, ¿ahora tenemos qué hacer un paseillo cada vez qué haya un incendio?
J.R.B.: -Núria, esto es lo que quiere la mayoría, que su presidente salga a hacerse la foto
N.R.: -Ah, ¡vale!

Presumptes implicats

Llegint la portada d'un digital me vaig trobar amb una entrevista bastant peculiar i digne de ser llegida de dalt a baix.

Era una entrevista que li feien a Carlos Martínez, coordinador de les joventuts d'Esquerra Unida, en aquesta, a part de parlar de quina és la funció de les joventuts d'esquerra unida, quina relació té amb el partit i que s'han de crear espais perquè hi capegen els moviments socials, hi va haver-hi una pergunta, que posaré textualment, que me va cridar l'antenció. (Entrevista completa).

¿A qué se refiere con que el partido se tiene que renovar?
El partido tiene que tener gente que esté militando en distintos espacios. Un ejemplo de ello es el diputado Alberto Garzón, que está siendo un boom porque viene del 15M, de unas condiciones diarias distintas, y se ve en su frescura y en su manera de plantear las cosas. Si queremos más 'Albertos Garzones' tenemos que dar espacios y fomentar que, si se sacan 5 concejales, uno sea joven porque va a dar una perspectiva distinta al grupo municipal.

Conclusió que vaig extreure d'aquí. Els joves ens hem d'implicar a la política. Si, al cap i a la fi, ens hi hem d'implicar perquè els polítics tenen les decisions que poden fer que les coses canviïn -si no ets un país control·lat per Alemanya, o la Troica-. I els joves hi podem aportar noves idees i noves il·lusions. I no només a això, també renovam la imatge política que a l'estat sempre està relacionat amb homes que tenen més de quaranta anys.

Però tampoc per als joves la política és una cosa que vulguem fer, la mala imatge que té fa que la societat desconfii d'aquests càrrecs públics i sobretot el joves. Ja que nosaltres tenim unes idees diferents, o com li vulgueu dir, més modernes que els homes i dones de quaranta anys. I això provoca que hi hagi una ruptura generacional, un xoc amb unes idees més clàssiques amb d'altres de modernes, i d'aquesta manera fa que els joves no tenguin clara quina és la seva identitat política, i com a conseqüència la seva nul·la activitat política.

Un dia tenguent una conversa amb els meus amics, un em va dir que ell no sentia representat ja que les seves idees que té no s'ajusten a cap dels partits que tenen representació a les cambres municipals i autonòmiques. I què s'hi ha de fer davant això? La resposta ens la dóna Carlos Martínez.

Si queremos más 'Albertos Garzones' tenemos que dar espacios y fomentar que, si se sacan 5 concejales, uno sea joven porque va a dar una perspectiva distinta al grupo municipal.

No sé quins arguments més puc donar però això sí, recoman llegir aquesta entrevista, ja que si mateix diu veritats com a cases sobre els joves i la política.