Capítol 1: Reis

Avui és un dia plujós, només tronetga i llampega, és normal per aquesta època.
Estic a la cuina, preparant l'esmorzar i de sobte sent un renou que retomb els fonaments de casa meva. És els meus fills que es barallen, com sempre, ja estic cansat de que es peguin, per això els deix fer.

Mentrestant, la meva dona encara és a dalt, dormint. Avui vespre ens hem barallat, perquè ella volia que li comprés una joia, i li he dit que com volia que li comprés una joia si els doblers no ens arriben a final de mes. Ella m'ha argumentat que la seva millor amiga -una poma rica- el seu al·lot li ha comprat una i que ella per això també en vol una. Res, com diu aquella frase feta castellana "Culo veo, culo quiero". De cada veda m'penedeix d'haver-me casat amb ella, però quan un és jove no pensa amb el cap pensa amb la polla.

Me'n vaig a treballar, allà m'esperen 23 alumnes que no tenen ni educació, que pareixen que són subnormals, ja que cada dia em puc esperar cada cosa d'ells. Un dia anava pel passadís i un d'ells em va fer la traveta i després els seus amics em varen començar a pintar la cara i després a donar-me puntades de peu a la panxa, a la cara, als ous, bé a totes les parts del cos. Fins que el director va veure aquella escena dantesca i els va dispersar i em va dir que els faltava ma forta, però jo com bon inútil que sóc, en sóc incapaç. Després d'això em va tocar altres coses, però no tant greu com aquesta.

Surto de l'aula -per ara viu i sense haver rebut alguna amenaça, ni pallissa- per tornar a repetir la mateixa lliçó, per això, perquè la gent no em vegi tant desanimat, entr al bany dels professors i allà me fic unes ralles de cocaïna, per passar una estona agradable. L'efecte de la coca em fa passar el temps més aviat però quan s'acaba torn a ser el mateix tio de sempre, un tio deprimit, poc xerrador, i amb la mateixa cara sense sentiments. Cada dia em deman el perquè em vaig fer professor i la resposta no és molt mala de contestar, perquè els meus pares m'obligaren perquè pensaven que el periodisme no tenia futur. Si no fos perquè el meu germà és conseller al govern, ara no estaria en aquest lloc -de merda-, els meus pares estan més orgullosos del meu germà que de jo. Ell sempre ha estat l'ull dret de ma mare i de mon pare, de tota la vida. Un dia quan tenia set anys i era el dia de reis, el meu germà tenia vuit i aquell dia havia demanat que li regalessin un escarestric, mentrestant jo havia demanat un còmic de "Flecha Verde" que estava al mostrador de la llibreria del poble. Idò al meu germà podia tenir el seu escalestric però jo em vaig haver d'aguntar amb un clauer, per què? Encara no ho sé i ni ho vull saber. Però amb fets com aquest, les coses es demostren.

Acab la jornada, la meva dona i els meus fills són a cals padrins, per això jo me'n vaig a dinar d'un entrepà a un mirador que hi ha a la carretera del poble, allà és l'únic lloc a on ningú em molesta i puc estar incomunicat, ja que no hi ha cobertura. Veig com els sons del poble pugen cap al mirador, aquest lloc pareix un lloc a on el temps s'hagi aturat, ja que ningú se'n vol fer càrreg i per això entre els joves és conegut com a Son Infant ja que allà la gent va a follar i moltes vegades, com a conseqüència, les al·lotes tenen petites sorpreses no desitjades. Ara mateix tenc una al·lota a la meva tutoria que hi està i tots sabem el perquè.

Ja és el vespre, la meva dona no em parla, encara està enfadada perquè no li he volgut comprar la joia. Els meus fills es tornen a barallar i no en faig cas i jo enmig d'aquell infern, pareix que el karma, Déu o qui sigui no m'ha volgut dotar amb la felicitat.